CATALAN WAYS

Alfons Flores, escenògraf transfronterer

Lluc Castells i Franc Aleu, projectes compartits

“Catalan Ways” té dos significats: Estils catalans o camins catalans.

“Way” com a camí, trajecte, recorregut, viatge… però també com a estil, manera, costums, tret diferencial.

Podem parlar d’escenografia mediterrània, nòrdica, catalana, txeca..?

Les diferents cultures comporten estils diferents? O en aquest món cada vegada més global, en el qual compartim referents universals, els trets diferencials s’han diluït i es tornen difusos?

La PQ15, amb la representació de 71 països, fou sens dubte un bon lloc per contrastar i debatre aquesta qüestió.

Vàrem presentar algunes de les creacions d’Alfons Flores dels darrers anys en el camp de l’òpera.

Moltes d’elles compartides amb Franc Aleu, vídeo creador, i Lluc Castells, escenògraf i figurinista.

La música és un llenguatge que, com l’escenografia, no necessita expressar-se amb paraules.

A l’òpera hi ha un llibret, però també l’hàbit de conservar sempre la seva llengua original sigui on sigui que es representi. És un gènere on el text no ocupa un lloc preeminent com al teatre i moltes vegades és només el pretext per a la música I el cant.

I també per a l’espai, ja que permet i gairebé demana la recerca de nous mons per expressar-lo.

I això és el que l’Alfons Flores ens proposa.

Mons inventats, universos propis disposats a ser compartits amb nosaltres, espectadors del segle XXI, que entronquen directament amb les nostres preocupacions, les nostres angoixes, les nostres pors.

Espais de factura rabiosament contemporània per a contenir els temes universals de les òperes clàssiques, per a donar-los-hi una nova llum. Espais durs o poètics, però mai complaents. Espais que ens provoquen preguntes, que ens inquieten, ens hipnotitzen.

Espais grandiosos, aclaparadors. Màquines enormes on sovint l’individu és engolit pel grup o pel mateix dispositiu.

Escenografies com altes muntanyes infranquejables.

Sovint, intèrprets i espai formen un tot indestriable, humans i maniquins es barregen, tots amb la mateixa pell.

Les imatges projectades canvien les textures dels espais. De vegades ens expliquen unes altres històries que es sobreposen a les pròpies de l’escenografia. Altres, les transformen aprofundint en els plecs de la pell.

Els vestits creen personatges però sobretot grups. Els individus formen part de comunitats. Les comunitats són aparentment uniformes, grises, però si observem amb atenció, cada individu es rebel·la amb petites diferències. El vestuari de Lluc Castells intervé d’una manera decisiva en la dramatúrgia. De vegades s’integra en la proposta d’una forma mimètica, d’altres ens proposa una altra lectura, un altre punt de vista.

L’Alfons Flores ens pot mostrar també moltes cares. Treballant amb diferents equips artístics es transforma. Construeix diferents mons. En algunes propostes apareix rabiosament el color, aquest color absent en molts espais, i una vegada més ens sedueix i alhora ens inquieta.

A la nostra mostra, la Claudia, model de l’escultura que conforma l’escenografia per a Le grand macabre, va tenir una vida més enllà del muntatge pel qual va ser creada. Es transformava en una obra autònoma descobrint-nos uns altres valors, revelant la vàlua en sí mateixa. Franc Aleu va crear noves imatges que interactuaren amb ella.

Hi va haver un muntatge de vídeo en una gran pantalla que mostrava imatges de les diferents òperes dels darrers anys, dialogant tant amb l’espai del Colloredo com amb el model de la Claudia.

Montse Amenós, comissària de Catalunya,
Secció de països i regions.

Barcelona, 15 de gener de 2015