L’escenografia catalana, l’Institut del Teatre i la Quadriennal de Praga

L’escenografia catalana contemporània i l’Institut del Teatre comparteixen una mateixa història. A les aules d’aquesta institució han exercit la docència i, a més, s’hi han format la majoria dels nostres escenògrafs del segle XX i de l’actualitat. En efecte, el fundador de l’Institut del Teatre el 1913 fou Adrià Gual, dramaturg, director escènic i, especialment, escenògraf simbolista. Gual va desenvolupar noves intuïcions sobre l’espai escènic, va estilitzar els elements pictòrics i va reduir dràsticament les formes icòniques fins que va arribar a una depuració extraordinària.

Si retrocedim fins a la primera meitat del segle XIX, trobarem el fundador de l’escenografia catalana, Francesc Soler i Rovirosa, que va treballar en diversos teatres europeus. Soler participava de l’estètica romàntica que definia el gust de la burgesia de llavors i que va protagonitzar l’aparició de diversos teatres a Barcelona cap al 1830. En aquella època, s’importaven professionals i les últimes tècniques i estètiques de París. L’escola francesa va aportar rigor lineal i altres recursos pictòrics, com ara la visió panoràmica dels espais. Dècades més tard, sorgiria l’escola d’escenografia barcelonesa d’estil naturalista que es va dilatar fins a mitjans del segle XX. El màxim representant en fou Josep Mestres Cabanes, l’aportació més destacada del qual fou l’anomenat "angle mestre" al seu sistema de representació visual basat en la ciència de la perspectiva.

Als anys 60 i 70 sorgeixen noves poètiques de l’espai escènic, així com aliances amb creadors plàstics d’avantguarda. La col·laboració amb pintors com Antoni Clavé, Modest Cuixart, Antoni Tàpies o Joan Miró en diversos espectacles marca un període de gran experimentació als escenaris catalans.

Tanmateix, el nom de referència d’aquesta etapa és Fabià Puigserver, escenògraf de renom internacional i molt vinculat a la docència a l’Institut del Teatre de Barcelona. Puigserver havia estudiat Belles Arts i Escenografia a Polònia, i la seva aportació fou vital per a la regeneració de l’escenografia al nostre país. En la seva visió de l’escenografia havia desaparegut la separació entre els elements estàtics i l’acció. A través d’un neoexpressionisme eclèctic, Puigserver fou un autèntic escenògraf-dramaturg per a qui el valor expressiu de l’espai en superava el valor representatiu.

Juntament amb ell, el gran treball professional i pedagògic de Iago Pericot, molt vinculat a les neoavantguardes, va suposar una autèntica renovació generacional per a l’Institut del Teatre, en les aules del qual es formaven diversos escenògrafs sensibilitzats amb les noves tècniques i estètiques: Ramon Ivars, Joan-Josep Guillen, Isidre Prunés, Montse Amenós o Andreu Rabal. Tots els anteriors han desenvolupat una intensa carrera professional i alhora han exercit la docència a l’Institut del Teatre. El valor del volum i l’impacte de la llum aviat es considerarien els elements definitoris de l’espai escènic, així com l’ús de registres simbòlics i una llibertat consensuada respecte de les estructures tècniques.

Als anys 90, apareixen a Catalunya un conjunt de joves escenògrafs entre els quals destaquen tres noms: Alfons Flores, Quim Roy i Jon Berrondo, els dos últims també professors de l’Institut del Teatre.

Abans de relatar-vos la nostra estreta relació amb la Quadriennal de Praga, que va començar l’any 1987, ens agradaria explicar-vos què és l’Institut del Teatre. Es tracta d’un centre d’educació artística superior amb projectes de recerca i de difusió de les arts escèniques, que té acords i relacions permanents amb centres equivalents arreu del món. L’Institut del Teatre és una institució única que inclou actualment l’Escola Superior de Teatre, l’Escola Superior de Dansa, l’Escola Secundària integrada amb el Conservatori Professional del Dansa, l’Escola de Tecnologies de les Arts Escèniques, el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE), el Consell de Recerca, els centres regionals a Terrassa i Vic, i IT Dansa (una companyia de postgrau).

Al llarg d’aquests cent anys, l’Institut del Teatre ha experimentat una enorme varietat de situacions, sempre amb relació a les dificultats que va viure Catalunya durant la seva història centenària (Segona República, la Guerra Civil, la dictadura de Franco i el període democràtic). D’una manera o d’una altra, l’Institut ha participat ininterrompudament en les arts escèniques a Catalunya durant tots aquests períodes, mitjançant la formació d’actors, ballarins, coreògrafs, escenògrafs, directors escènics i dramaturgs. No en va, els diferents directors generals de l’Institut del Teatre sempre han tingut la voluntat de preservar el seu singular model amb l’objectiu de convertir-se en un dels pilars de la vida teatral de Catalunya.

I és que, des dels inicis, l’Institut també ha construït el seu arxiu de documents i de peces de museu i, de fet, figura actualment com la segona biblioteca més gran d’arts escèniques de l’Europa meridional. D’aquesta manera, reuneix uns quatre-cents mil títols i gairebé un milió de documents, tots relacionats amb les arts escèniques. El nostre patrimoni documental està format per una àmplia varietat de manuscrits, llibres i documents (consultables físicament i en línia), indispensables per conèixer el teatre català, l’Edat d’Or del teatre espanyol i tota mena d’escrits acadèmics actuals. Tenim recursos documentals (amb més de 200.000 entrades i diverses bases de dades), entre els quals destaquen l’arxiu fotogràfic i la col·lecció de programes de mà. També comptem amb una col·lecció museística important que inclou, en concret, escenografies pintades, dissenys de figurinisme i peces de vestuari escènic.

De fet, l’Institut del Teatre ha jugat un paper de lideratge a través del seu peculiar model en què coexisteixen diverses disciplines de les arts escèniques, tant en l’estudi teòric com en el pràctic. Aquest és el model emprat arreu del món pels millors centre per a la formació de talent creatiu en les arts escèniques. Hi ha diversos motius històrics pels quals l’Institut del Teatre té un alt perfil internacional que l’han permès organitzar diferents trobades internacionals. Alguns d’aquests esdeveniments més importants són la I Conferència Internacional de Teatre, el 1929, la Conferència Internacional de Teatre, el 1985 i, més recentment, la Conferència Mundial de la Federació Internacional de Recerca Teatral (FIRT), el 2003, durant la Celebració del Centenari.

Dins d’aquesta projecció internacional, la Quadriennal de Praga té un paper protagonista per a nosaltres. Participar en l’Exposició Internacional d’Escenografia i Arquitectura Teatral més important del món suposa una experiència única per als nostres professors i estudiants, una cita que cada quatre anys ens permet establir complicitats i adquirir experiències, coneixement i autoexigència.

La Quadriennal del 2015 suposarà la vuitena participació per part nostra, que enguany representa Catalunya a través de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat, el govern autonòmic de Catalunya. Des de la nostra primera intervenció el 1987 com a ambaixadors d’Espanya en aquest certamen internacional, i amb el suport del Ministeri de Cultura en les edicions del 2007 i del 2011, l’Institut del Teatre ha designat els successius comissaris nacionals: Josep Montanyès, Isidre Bravo, Guillem-Jordi Graells i Ramon Ivars. Tots ells han treballat per a imprimir un segell característic en la mirada envers l’espai escènic i l’arquitectura teatral.

La comissària d’aquesta edició és Bibiana Puigdefàbregas, una reconeguda professional de l’escenografia que va treballar en diverses produccions dirigides per Àlex Rigola i que actualment és responsable de l’especialitat d’escenografia a l’ESAD, l’Escola Superior d’Art Dramàtic, de l’Institut del Teatre. Per a aquesta ocasió, la nostra comissària ha format un excel·lent equip de docents i col·laboradors del mateix Institut del Teatre, com ara Montse Amenós, Ignasi Cristià, Jordi Fondevila i Marc Chornet, que treballaran a partir d’una proposta inicial del reconegut escenògraf Ramon Ivars, comissari de l’edició anterior.

Però tornant al nostre històric, les set participacions a Praga comissariades per l’Institut del Teatre han obtingut diferents premis, mencions i reconeixements. El 1991, l’Estand Nacional d’Escenografia dissenyat per Produccions Calidoscopi va rebre una Menció especial. El 1995, la Medalla d’or en Vestuari fou atorgada exaequo a les companyies teatrals La Fura dels Baus i Comediants, amb què es premiava així les seves respectives creacions olímpiques: Mediterrani, mar olímpic (cerimònia d’inauguració dels Jocs de Barcelona, 1992) i La Festa del Foc (cerimònia de clausura).

La del 1999 fou una edició màgica per a nosaltres. Vam obtenir el màxim guardó, l’apreciada Medalla d’or, novament per a La Fura dels Baus, aquest cop en col·laboració amb Jaume Plensa. Un reconeixement que va suposar un abans i un després atesa la innovadora proposta d’espai escènic, tant a nivell conceptual com dramatúrgic i tecnològic. Es premiava la companyia catalana i el reconegut escultor Jaume Plensa per tres de les seves produccions operístiques: L’Atlàntida de Manuel de Falla, El Martirio de San Sebastián de Claude Debussy i La Condenación de Fausto d’Héctor Berlioz.

El treball en òpera d’Àlex Ollé i Carles Padrissa, de La Fura dels Baus, es va iniciar el 1996 amb L’Atlàntida, un oratori escènic sobre aquell mític continent engolit per les aigües que també era un símbol de l’Espanya republicana naufragant durant la Guerra Civil. Fou també la primera de les seves col·laboracions fructíferes amb Jaume Plensa, amb qui van establir uns trets estilístics: un únic escenari en mutació continuada, simbologia del cromatisme i inclusió d’un espai històric des del punt de vista de la dramatúrgia. En aquella ocasió fou la catedral de la ciutat de Granada. Més endavant fou l’immens Felsenreitschule del Festival de Salzburg que va acollir l’estrena de La Condenación de Fausto el 1999.

En aquella mateixa edició també vam aconseguir una Menció especial pel treball de l’escenògraf Jon Berrondo amb la seva proposta Así que pasen cinco años, de Federico García Lorca. Finalment, la Medalla de plata de Vestuari fou per a Juanjo Guillén pel seu esplèndid treball per a El Llibre de les Bèsties de Ramon Llull, que va efectuar la companyia Comediants.

A la Quadriennal del 2003 el jurat internacional va premiar amb la Medalla de plata d’Arquitectura el projecte de rehabilitació del Palau de l’Agricultura, inaugurat durant l’Exposició Universal de Barcelona el 1929. Una rehabilitació destinada a albergar la nova seu del Teatre Lliure.

Destaquem altres distincions per a projectes tan peculiars com l’Observatori de Teatres en Risc, liderat per l’arquitecte Antoni Ramón, que va rebre el reconeixement de la Quadriennal de Praga 2007 amb una Menció d’honor d’Arquitectura.

Conclusió: han estat 27 anys de camí conjunt, de compromís i de reconeixement mutu entre l’Institut del Teatre de Barcelona i la Quadriennal de Praga. I continuem...

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Mercè Saumell
Cap de Serveis Culturals
Institut del Teatre
Barcelona